|
EDITORIAL
La
síndrome de la solitud de l'enòleg (el pes de la responsabilitat
davant les decisions no compartides) ha estat implícitament
lligada a la dificultat de preveure l'evolució de la gran
quantitat de variables que intervenen en una fermentació
o una criança. A l'enòleg sempre li ha sobrat espai de
maniobra i li ha mancat informació per maniobrar. Darrerament,
la sensació de solitud s'incrementa per la banda de la
informació. Enfront les necessitats de coneixements, de
formació de l'enòleg, d'especialització, l'Organització
Internacional de la Vinya i el Vi (OIV) no contesta, la
Unió Internacional d'Enòlegs (UIE) no existeix; el cabal
immens d'informació científica i tècnica de què disposen
ambdues institucions es destil·la en comitès experts,
els membres dels quals admirem per les seves tasques científiques
i normalitzadores, gairebé altruistes i la seva disposició
(que des de l'ACE hem copsat repetidament); els resultats,
però, imprescindibles per a l'enòleg, topen amb una manca
absoluta de ganes de la maquinària institucional per fer
córrer els tan preuats coneixements que no arriben més
enllà d'un cercle de notables propers, lluny de l'enologia
quotidiana. Ja és estrany que ni l'OIV (una entitat alimentada
amb cabals públics dels governs que hi són representats)
ni la UIE (que paguem a cop de quota tots els enòlegs
d'aquesta part de món) no posin a disposició dels professionals
un modest butlletí informatiu que arribi fins al cellers
més recòndits; no és així ni ha estat mai així. Ni tan
sols ara, que Internet ens ofereix una oportunitat única
de transmissió de grans quantitats d'informació, sembla
que rebrem la resposta que hauria de ser barata, ràpida
i reparadora. Queda clar que les associacions professionals
són la darrera esperança per eradicar, amb els propis
mitjans, l'epidèmia de solitud enològica, prendre la iniciativa
i oferir pel seu compte (i risc) aquella informació que
els enòlegs demanden i necessiten. Darrerament, les sempre
tímides relacions amb universitats, centres de recerca,
entitats governamentals i fundacions s'està començant
a agilitar, potser a normalitzar i fins i tot a institucionalitzar.
Caldrà continuar per aquest camí, sense més intermediaris
ni més costos que els estrictament imprescindibles. En
una societat que corre més que camina cap a la globalització,
no n'hi ha prou amb treure's un carnet i desdinerar-se
per pertànyer a un col·lectiu i rebre'n les essències,
no és cap solució penjar títols oficials si no s'aprèn
a gestionar els coneixements més especialitzats; el que
cal és, senzillament, tenir accés a la informació i està
a punt per aplicar-la. Per això, només aquells que fan
inversions rendibles en la seva formació tindran garantia
de futur. S'ha d'incrementar, per tant, l'oferta formativa
i les oportunitats comunicatives. És una urgència per
a l'enòleg d'ara i no per al del segle que ve.
|
